Als espanyols escric això, tot i que sé que no em podran entendre.
Quan vosaltres pregunteu als independentistes el motiu de la seva causa, us en donaran molts, més argumentats o menys, i més o menys vàlids. Jo us en dono un altre, apel·lant al sentiment que la majoria de vosaltres, com la majoria de nosaltres, té per la seva terra i la seva cultura. I és que quan formem part d’una cultura, formem part automàticament d’un llegat mil·lenari, de moltíssimes persones que van contribuir a fer-la tal i com és ara.
I som conscients que cadascú porta sobre les espatlles el pes d’aquesta cultura, d’aquest llegat. Però hi ha, tanmateix, cultures que pesen més que d’altres. I en concret la catalana, és una cultura que pesa molt. La castellana no.
I és que la cultura catalana pateix un alt risc d’extinció, i els catalans dia a dia la veiem morir. Vosaltres no, sou membres d’una cultura i d’una llengua que gaudeixen d’una perfecte salut, amb uns tres-cents milions de membres més. A vosaltres deu milions amunt o avall tant us fa, pels catalans és la pràctica totalitat de la nostra gent. Cent mil ni ho noteu, per a nosaltres representa una xifra astronòmica.
La cultura catalana no gaudeix de bona salut, no té un nombre gaire gran de membres i tots, absolutament tots, formen alhora part d’altres països i participen d’altres llengües, passant-se molts, amb el temps, a l’altra cultura.
I és que el que ens falta és precisament això, un estat propi. Simplement això ho canviaria tot. Un estat nostre on poder potenciar, invertir i subvencionar la cultura catalana, un lloc (encara que no sigui la totalitat dels nostres territoris) on aquesta cultura nostra no estigui subjugada ni influïda per una altra cultura. Si no ho aconseguim, la cultura i la llengua catalanes moriran. No hi ha més, ni hi ha cap altre remei.
Encara que poséssiu tota la vostra bona voluntat, no canviaria res. Ja sé que s’inverteixen diners en la nostra cultura, però no és tan sols això, mentre estiguem subordinats a cultures tan fortes i de tant prestigi com l’espanyola o la francesa no hi ha futur possible per a nosaltres.
I és això el que volem evitar, doncs estareu d’acord amb mi, doncs és d’opinió universal, que la mort d’una llengua i d’una cultura és un fet trist per a tothom i una gran pèrdua per la humanitat. I el català i la seva cultura s’estan perdent, dia a dia.
Vosaltres no sabeu, ni compreneu (tan de bo!) el que és sentir aquest pes aclaparador a sobre. No coneixereu mai el cansament de participar en mil i una campanyes en favor de la vostra llengua i la vostra cultura, mil manifestacions, assegudes populars, anades i vingudes. Ni tampoc coneixereu la desesperació que suposa ésser conscient que no serveixen per a res, doncs el català es parla cada vegada menys.
Mai entendreu la ràbia i la impotència que sentim al veure que els nostres esforços són en va; i al veure que els nostres dirigents i polítics tan sols volen omplir-se les butxaques i no fan res pel país, sinó que destrossen les nostres il·lusions; i al veure que l’odi i la intolerància cap al que nosaltres estimem s’estenen com una plaga entre vosaltres, i ho demostreu amb boicots, agressions, i una llarga llista d’etcèteres.
Mai coneixereu la pena que m’envaeix quan vaig pel carrer i, comptant converses, m’adono que en ocasions es parla cinc cops més castellà que català, dos cops més en el millor dels casos, ni mai entendreu el dolor que suposa veure morir allò que estimes i que conforma la memòria i el passat de la teva nació.
No sabreu mai el que és tot això.
Però si algun dia ho enteneu, hi haurà esperança per Catalunya.
